Activas, ideólogas, incansables (a veces con ideas de bombero). Si no nos encuentras por aquí, búscanos en alta montaña!! Algunas hemos sido presidentas de la comunidad de vecinos, que también da prestigio. Esperamos que disfruteis con nuestro blog, tanto como nosotras disfrutamos creándolo. Por cierto! Encantadas de conocerte!

martes, 24 de abril de 2018

Les Colònies del Llobregat

De Cal Rosal a Puig-Reig

Cal Bassacs

Què és això de les Colònies del Llobregat?
No es tracta d'anar ben perfumat a la vora del riu Llobregat, no té res a veure amb olors.
Aquestes colònies són petits pobles construïts ben a la vora de les fàbriques tèxtils. Els rius tenien un paper molt important  en la ubicació de les indústries: l'aprofitament de l'energia hidràulica. El Ter i el Llobregat, juntament amb els seus afluents més cabalosos, van ser els principals benefactors, o patidors (segons es miri), d'aquest procés.

Aquest creixement industrial va arribar a Catalunya a meitats del s. XIX, millorant el nivell de vida de moltes famílies de l'entorn rural. Disposaven d'un habitatge "digne" a un preu assequible i equipaments diversos com escoles, botigues, esglésies, ... Tot a canvi de treballar 12 hores al dia durant 6 dies a la setmana.
Doncs bé, en aquesta sortida, petits i grans hem pogut contemplar el gran procés industrial en un petit tram de 15 km al pas del riu Llobregat, des de Can Rosal fins a Puig-Reig. 
Fem un petit viatge!

Comencem el nostre camí a Cal Rosal.

La fàbrica de Cal Rosal comença a produir el 1.860 de la mà dels germans Rosal, deixant de funcionar l'any 1.992. A la colònia hi van arribar a viure 1.200 persones. 
Per fer-nos una idea, al 1.904 el sou d'un operari rondava entre les 7'5 i les 21 pessetes, sempre depenent de l'edat, el sexe i l'ofici.

Colònia Cal Rosal
Resclosa Cal Rosal
Anem a buscar el GR-270 tot creuant el Pont Nou d'Orniu. Al costat, podem observar les poques restes que queden del Pont Vell d'Orniu datat del s. XIV.

Pont Nou d'Orniu
Restes del Pont Vell d'Orniu

En poca distància el camí fa una mica de pujada, és el desnivell més gran que farem en tota la ruta. Avançats uns 2 km del punt de partida, ens trobem l'església de Sant Vicenç d'Obiols (datada del s. IX; es poden observar 3 etapes ben diferenciades de construcció: s. X preromànic o època visigòtica -segons investigadors-, segle XII-XIII romànic i s. XX època contemporànea). Aquí aprofitem per fer el primer àpat de la jornada.
És curiós aquest racó; a terra hi ha uns forats rectangulars... Què deu ser això? Es fan diverses especulacions i, finalment, acudim al comodí de Google que tot ho sap. Són tombes antropomorfes!!! Estem a un cementiri!! Aquest tipus de tombes es feien servir entre els segles IX i XI.

Església de Sant Vicenç d'Obiols
Campanar
Necròpolis, tombes antropomorfes



Arranquem de nou fins a la colònia La Plana que no queda molt lluny de l'església.

Els propietaris van ser Miquel Roca, Agustí Rosal i Esteve Monegal. Aquesta colònia va arribar a albergar a 700 persones. Va estar funcionant des de 1.892 fins a 1.963, amb una segona oportunitat que va anar del 1.985 fins al 1.999 quan la fàbrica va patir un incendi.

Porta del wc en un edifici que semblaven ser  unes oficines
Interior. Calendari del 1997

El següent tram el fem per un preciós corriol a la vora del riu. La primavera fa que tot es vegi verd i florit, molt bona època per fer aquesta ruta. Però hem de vigilar amb les ortigues del voltant del corriol que de vegades es mouen per acariciar-nos les cames una miqueta.

Corriol

Ens trobem un tram de bosc dins d'un recinte separat per uns murs de pedra i pas de portes, on trobem una balmeta amb una font. No he aconseguit esbrinar  res sobre aquest recinte i la font.

Primera porta
Fent fotos per el concurs de fotografia
Font de la balma
La segona porta

Arribem a l'Ametlla de Casserres, també coneguda com la Colònia Monegal. Tot i tenir un passat inicial en el tèxtil, la colònia en si la va fundar Esteve Monegal l'any 1.858. Al 1.875 construir la fàbrica que va arribar a tenir 10.500 pues i 300 telers, fins que l'any 1.966 no va poder sobreviure a la crisi.

Antic fanal
Calatització de l'aigua
L'Ametlla de Casserres
La casa de l'amo

No triguem a arribar a Cal Metre tot ficant-nos a Gironella.

Aquí va ser Joan Alsina Rosal qui va engegar aquesta colònia. L'activitat tèxtil va anar dels anys 1.961 al 2.008, fundant la colònia al 1.873. Com moltes altres fàbriques del tèxtil, els operadors de Cal Metre van mobilitzar-se en vàries ocasions per tal de tenir una millora en les condicions laborals que patien. La conseqüència va ser l'acomiadament de molts treballadors.
Cal metre, no va disposar d'equipaments a la colònia per la proximitat al centre urbà.

Església Nova de Santa Eulàlia de Gironella. A l'esquerra, la casa de l'amo
Cal Metre
Ascensor per pujar a l'Església Nova de Santa Eulàlia de Gironella
Les cabretes. Quina colla més maca!!!

La nostra següent parada la fem a Cal Bassacs després d'una agradable passejada per la vora del riu. És impressionant la força amb la qual baixa l'aigua per la resclosa.

Típic en un riu
Gr-270 i els nois fent xerrada

Els seus propietaris el matrimoni Joan Teixidor Ballús i Raimunda Bassacs. Aquesta colònia rep el nom de la Raimunda per ser l'emprenedora de la família, estar al capdavant del negoci i per tenir una forta personalitat. 
Van comprar els terrenys al 1.861, on van començar amb una petita fàbrica tèxtil. A l'any 1.871 ja tenien construïts la fàbrica i el canal. Van tenir dues fàbriques al recinte, una de les quals, la van cedir al seu fill Antoni.
Al 2.002 va arribar el tancament definitiu de la fàbrica tèxtil.

Fàbrica tèxtil de Cal Bassacs
Les restes del Pont Romànic de Sant Joan o Pont del Diable (s. XI)
Casa de l'amo i colònia Cal Bassacs

Del camí passem a un corriol. Trobem un panell informatiu que explica el funcionament de les rescloses al costat d'un raconet de pícnic molt acollidor.


Un cartell ens avisa de què hi ha obres en una fàbrica i no podem seguir pel GR, el corriol està tallat, així que creuem per un pont de ferro i ens introduïm a Viladomiu Vell. Aquest desviament ens sembla molt millor, ja que d'aquesta manera podem passar entremig de la colònia.

Viladomiu Vell. Veiem l'esglèsia Sant Marc i la torre de l'amo

El seu fundador va ser Tomàs Viladomiu i Bertran. Va comprar els terrenys de la plana de Sant Marc al 1.868 i inicià la construcció de la fàbrica engegant màquines al 1.871. Seguidament es construïren els primers habitatges i diversos equipaments. 
La colònia va anar creixent a gran velocitat. El senyor Viladomiu era qui controlava completament tota la vida dels seus treballadors i familiars. 
La fàbrica tancà les seves portes al 1.992.

Casa de l'amo
Els habitatges
Cap a Viladomiu Nou

Tot seguit, arribem a Viladomiu Nou.

Església del Sagrat Cor de Viladomiu Nou
Fàbrica en obres

Va ser el mateix fundador de Viladomiu Vell qui l'any 1.876 comprà els terrenys anomenats La Clau de Sant Marc i al 1.880 començà a construir la fàbrica. Viladomiu Nou va tenir nom propi l'any 1.897 quan els germans Viladomiu es repartiren l'herència paterna. La fàbrica va tancar les seves portes l'any 1.991, però la colònia no quedà abandonada i avui en dia hi viuen molts antics treballadors i la fàbrica torna a estar en funcionament amb nous propietaris.

Passant entre les fàbriques

Tot seguit i amb molta gana a la panxa, arribem al Guixaró on amics i familiars ens han preparat un avituallament ben complet. Les cares d'alegria ho diuen tot en aquell moment!! Parada per dinar i recuperar forces!!! Moltes gràcies a la família Serrano Páez, a David, a Amalio i el pare de la cabreta Nora. 

Avituallament de luxe
La colla de cabretes al complet!!

Les terres del Mas Guixaró van ser comprades per Esteve Comelles i Cluet l'any 1.879 qui va construir la fàbrica, una resclosa de fusta, la colònia i tots els equipaments necessaris per poder-hi viure. 
L'any 1.942 es va construir una nova resclosa i es va ampliar la fàbrica, cosa que va potenciar la productivitat i la superació dels anys de la postguerra.
Entre els anys 50 i 70 i vivien unes 400 persones. Al 1.989 la fàbrica va tancar les seves portes.
En l'actualitat, la fàbrica torna a tenir producció i a la colònia hi viuen moltes famílies.

Colònia i fàbrica
La fàbrica de fons

Fem camí de nou. Aquest cop, cap a l'última colònia que visitem és la de Cal Prat.

Teodor Prat va comprar en el 1.870 els terrenys on es construir la fàbrica, la qual va funcionar de l'any 1.874 fins al 1.993.
A l'ubicar-se molt a prop de Puig-Reig, hi treballava molta gent que no vivia dins de la colònia, així i tot, disposava de molts eqipaments que feien innecessari sortir del recinte.

Passeig vora el canal
Campanar de l'església
La fàbrica

Ja queda poquet per acabar!!! Anem recollint espàrrecs de camí a Puig-Reig per corriols ben agradables. A pocs metres del nostre objectiu ens topem amb una última sorpresa del recorregut, la Font de Cal Picoti. Entre riures i salpicades d'aigua, fem un últim esprint i arribem al punt final.
Ara toca descansar i mirar les imatges pel concurs fotogràfic que patrocina MARGA ORGANICS PERRUQUERS
Desitjant que arribi la segona etapa de la ruta!!! Fins a la propera cabretes!!!
Font de Cal Picoti
Recurregut tram Cal Rosal - Puig-Reig

I després de molt rumiar... Aquí tenim els guanyadors!!! Moltes gràcies a tots els participants i a Marga per la difícil tasca d'escollir entre les magnífiques fotografies que han arribat.




Fonts de recerca:
Ajuntament d'Obiol
150 anys de colònies industrials
El Berguedà
wikipedia

miércoles, 24 de enero de 2018

Bruguera - Saltor - Sant Amand - Bruguera

Destino: Sant Amand

 

La zona del Ripollès tiene lugares preciosos para visitar. Hacía tiempo que teníamos en mente esta excursión y, por fin, llegó el día. En esta salida hemos puesto a prueba a  pequeños y pequeñas del grupo, a los que felicitamos por el gran esfuerzo y el logro conseguido. Ni más ni menos que 15'5km con un desnivel positivo de casi 1000m. ¡Felicidades cabritas! 

 

Nuestro punto de encuentro lo realizamos en Ribes de Freser, donde el calorcito de unos cafés y unos colacaos se agradecieron de lo lindo con el frío que hacía. Nos rehubicamos en el mínimo número de coches posible para subir hasta Bruguera y así, poder estacionar mejor. 

Bruguera es un precioso pueblecito rural de unos 54 habitantes, a 1200m de altitud. Se construyó alrededor de la iglesia de Sant Feliu (Diferentes etapas de construcción: iglesia románica del s.XI - detalles acabados en el s.XII - ampliación en el s.XVIII - modificaciones s.XIX).

Bienvenidos a Bruguera

María con las pilas a tope

Bruguera a los pies de Taga

Descendemos atravesando el pueblo hasta hayar un sendero dirección a La Font Xica. Éste nos obliga a subir para empezar a calentar, por suerte para nosotros. Las señales que seguiremos serán las amarillas.

El desvío al sendero

Nuestro primer destino: Saltor

El sendero acaba en una pista de tierra soleada, el Coll de la Portella. Las vistas son increibles, reconocemos el Puigmal, el Pic D'Eina, Nou Fonts, Coma del Clot y el Torreneules (tenemos un guía que es una enciclopedia geográfica).

Puigmal desde el sendero

Pic D'Eina, Nou Fonts, Coma del Clot y Torreneules

Puigmal, Pic D'Eina, Nou Fonts, Coma del Clot y Torreneules

Descendemos el camino y atravesamos el Torrent del Forn sin dificultad alguna, el caudal es más bien pobre. Pasamos por delante de unas simpáticas vacas y terneros que nos observan mientras saltamos el pequeño torrente.

Ternerito observando

Otra indicación nos desvía por un sendero a mano izquierda. 
Nuestro recorrido hace que nos adentremos por bosques de pinos, hayas y bojes en su gran mayoría. El paisaje otoñal es una maravilla; montones de hojas marrones y amarillas. En ocasiones las hojas nos tapan la visibilidad del camino y alguna que otra piedra escondida nos hace tropezar.

Desvío hacia el sendero
 
Zona de pinos

Parte de las cabritas en el bosque
 
Pino y haya abrazados

Hayas, bojes y pinos

Hojarasca que nos esconden las piedras del camino

Pedraforca al fondo desde un balcón del sendero

Panorámica desde el balcón

El sendero desemboca en Coll de Saltor, un cruce de caminos. Muy cerca, encontramos 4 edificaciones, entre ellas la iglesia de Sant Julià de Saltor. 

Señalización del cruce por la cara sur

Señalización del cruce por la cara sureste

Saltor

El lugar de Saltor (Saltorre) y su iglesia, San Feliu de Saltor, está documentada en el año 890. La iglesia está unida a la rectoría por un campanario de torre de un sólo piso. La primera edificación con cubierta de vuelta románica del s.XI, fue sustituida por otra construcción a dos vertientes cuando perdió el ábside. Esta nueva construcción la sitúa en el s.XII. En el año 1686 habían 5 edificaciones en el lugar; en el año 1900 la población llegó a ser de 70 habitantes, pero en la actualidad las casas están en desuso y algunas incluso en ruinas.
En nuestra visita al lugar, sólo vimos movimiento de habitavilidad en la edificación de lo que fue la iglesia de Sant Feliu de Saltor.

Una de las edificaciones que se mantiene entera

El interior

Edificación más antigua unida a la rectoría

Campanario
 
La zona olvidada de Saltor

Volvemos a ponernos en marcha paralelos a Saltor hasta encontrar un sendero a mano izquierda que casi nos saltamos si no llega a ser por un hito a la entrada. A continuación seguiremos las señales rojas. 
En este último tramo es donde ponemos a prueba la fortaleza de los más pequeños y pequeñas del grupo, y de los grandes también, no nos vamos a engañar. 
Nos encontramos con unas mangueras negras en algunos tramos del sendero, curioso ¿De dónde vendrán?

Hito en el principio del sendero

Nuestro destino desde Saltor.

Encontramos el Faig Gros en un pequeño respiro plano. Debía de ser impresionante cuando estaba verde. Ahora sólo queda el tronco y se pueden ver las ramas caídas a su alrededor.

Faig Gros

Un descanso para comer chocolatinas

El ascenso se endurece cada vez más, pero a su vez llega la zona más divertida: la Garganta o Xemeneia. En esta zona hay que ir con más precaución, es una zona rocosa, lo que hace que nuestras cabritas y nosotros mismos, disfrutemos mucho más. 
 
¡¡Arriba arriba!!

¡¡Ánimo chicos!!

Vaya cuesta

Imprescindible parar y mirar el paisaje

¡¡Impresionante!!Vemos Ripoll y el polígono de Rocafiguera

Seguimos subiendo, el sendero busca el camino "más fácil" entre las piedras. Al empezar la vegetación, paramos y echamos la vista atrás de nuevo: sin palabras, un paisaje de lo más hermoso. 
En un pequeño descansillo, a la izquierda, vemos el tubo negro; vaya, ¿Qué es eso? Parece una fuente. ¡Para eso sirve el tubo! La deducción es que se aprovecha el agua que brota de la montaña para abastecer Saltor.
Una vez en casa, internet echa humo buscando el nombre de la fuente y ¡Bingo! La Font del Pi o de Pena. 


Marcando el final de la Garganta. Montserrat al fondo

El tubo aprovechando el agua de la fuente

Font del Pi o de Pena

Aquí la paciencia de más de uno empieza a menguar por no ver el final del ascenso. ¡¡Ánimo, que queda muy poco!!
Vemos unos bidones detrás de una piedra de gran envergadura. Parecen ser para acumular agua, quizás para los animales de la zona, no me imagino a las vacas subiendo por la Garganta.

Los bidones

Y al cabo de unos metros más arriba... ¡¡Por fin!! Hemos llegado a lo alto de Sant Amand. 
La parada a comer y descansar piernas es obligatoria. El sol nos acompaña gratamente en estos momentos.
En la cruz hay una cajita de metal que custodia un libro, en el cual, los valientes que llegan a la cima, pueden dejar constancia de su paso por el lugar.

Mesa antes de la cima

¡¡Ahí está!!

Las cabritas al completo

Vista al oeste

Vista al este

Placa de la cruz

Recuperadas las fuerzas, arrancamos de nuevo. A partir de este punto, el camino es más ameno, todo él en descenso o plano. Eso sí, con mucho cuidado de no tropezar en la bajada.
No tardamos en llegar a el Pla de Pena. Parece ser que en esta zona había un castillo, del cual ya no queda absolutamente nada, solamente el topónimo. El castillo pertenecía a Oriol, el señor de Ogassa y consta que fue abandonado por el s.XIV. 

Vistas de Montserrat desde el Balcó del Ripollès

Pla de Pena

Hay una leyenda que cuenta que éste no era un castillo, si no un convento de las monjas expulsadas del monasterio de Sant Joan de les Abadesses (que eran un poco promíscuas) y el cúal, el conde Arnau, visitaba de vez en cuando (muy devoto él). Llegaba a través de unas minas que unían este lugar con otros pueblos del Ripollès.
Hay una canción popular que hace mención a dichos actos del conde:
"Les monges de Sant Aimanç, dotze monges, tretze infants". 
Se dice que el convento fue destruido al caer un rayo como castigo por las orgías que llevaban a cabo las monjas con el conde. ardió hasta destruirse por completo y no quedar rastro alguno.

Y resulta que cerca del Pla de Pena hay un hundimiento geológico, ¿La supuesta mina del conde Arnau? Quizás volvamos a buscarla en otra ocasión.

Ahora nos adentramos en la Fageda de Sant Eloi. Es un lugar encantador. En otoño es precioso, pero a mi cuando más me gusta es en la época de verano; un lugar fresquito por donde caminar al refugio de las hojas de las enormes hayas.

La Fageda de Sant Eloi en verano

Acabamos saliendo a Coll de Jou, con la impresionante Taga delante nuestro.

El atardecer se nos echa encima y decidimos separarnos en dos grupos: valientes papás y mamás con fuerzas de bajar corriendo a través de senderos técnicos para ir a buscar los coches y los papás y mamás con energía de distraer a un grupo de cabritas cansadas. 

Coll de Jou y Taga

Antes de dividir el grupo

Pues la segunda labor no fue nada difícil. El camino era muy llevadero y con un gran repertorio de canciones repetitivas, unas cuantas historias y unas fotos jugando con el sol, nos llevaron a bajar casi hasta Bruguera. Un poco más y llegamos nosotros antes que los conductores. 

Jugando con el sol y las sombras

 Y la noche cayendo...

Nos fuimos con una excursión y atardecer impresionantes en el recuerdo...

El atardecer nos alcanzó


Enlaces de búsqueda:
Nació Ripollès
Información Wikiloc
La cançó de les monges de Sant Amanç