XV Ruta dels tres monestirs

Ruta dels tres monestirs

Aquest diumenge algunes supermamis hem fet la biennal ruta dels tres monestirs. Aquesta marxa, que organitzen i en la que col·laboren diferents entitats d'excursionistes del Vallès Occidental, és un clàssic que uneix tres monestirs d'orde benedictí. El Monestir de Sant Cugat amb el Monestir de Sant Llorenç del Munt (a la Mola), per la coneguda ruta del camí dels Monjos. I la del Monestir de Sant Llorenç cap al Monestir de Montserrat, tot agafant un tram del recorregut del camí Matagalls-Montserrat.

Són 52 km no competitius, però certament has d'estar en bona condició física per donar resposta als 3.300 m de desnivell acumulat.

En aquesta edició hem tingut el condicionament del canvi horari. D'aquesta manera, i fent lluita interna per no patir el "jet lag" abans d'hora, els caminants hem sortit de la plaça Octavià, situada davant del sempre impressionant Monestir de Sant Cugat. Aquest monestir és una antiga abadia construït entre els s. IX -XIV (d'estil romànic-gòtic). Va ser declarat bé d'interès nacional el 1931. És fascinant el rosetó de vidrieres de color vist des de l''interior. Evident a les 4 a.m. encara de llum no hi havia res, però no deixa de ser fascinant la majestuositat de la seva façana.

Monestir de Sant Cugat

Cap a la urbanització de la Barata podem veure les fascinants vistes nocturnes de la ciutat de Sant Cugat. Seguim camí fins a Can Parellada, un barri de Terrassa. Finalitzem el camí asfaltat i agafem l'originari traç del Camí dels Monjos. Els ordes benedictins tenien una particularitat, que era la comunicació entre les diferents unitats monàstiques que seguien una mateixa regla. Certament cada monestir funcionava independent dels altres, i no existia una organització piramidal unificada com a orde. Únicament dins de cada unitat monàstica o monestir existia aquesta piràmide amb un abat com a president de la congregació. Tot i això, la comunicació entre els diferents monestirs era molt constant i un monjo anomenat "monjo visitador" feia la seva presència per discutir els diferents assumptes que pudiren sorgir. Pensant en una època en què era difícil el transport i, uns monjos amb una espiritualitat molt rigorosa, és fàcil pensar que aquests camins estaven pensats per fer-se a peu.

Vinga! Amunt!

Al coll de les onze hores ens adentrem al parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Ara seguim el camí senyalitzat dins del mateix parc que ens indica fins al cim. No perdem les magnífiques vistes del Cavall Bernat i del cim a l'arribar als 1200 de la Mola.

cavall Bernat

Monestir Sant Llorenç

Un cop dalt ara toca baixar. Ho fem per l'altre costat de la muntanya. Un preciós tram mig empedregat que amb les aigües i neu caigudes el dia d'abans sembla una pista de patinatge no molt artístic. Aquest canal finalitza al vessant nord-occidental de la Mola, davant de la cova del drac. Una increïble pedra foradada amb una preciosa llegenda.

Cova del drac

Segons la llegenda, va ser l'amagatall d'una malèfica bèstia que els sarraïns van abandonar al seu pas per aquestes terres. El monstre tenia esporuguits els habitants de Sant Llorenç del Munt fins que el mateix comte Guifré va decidir enfrontar-s'hi.

És curiosa, si més no, la relació de Catalunya amb els dracs. Dracs malèfics, incontrolats que representen el perill, les forces de la natura, i tot allò que mereix una explicació més (còsmica) que científica. Penso que si paréssim sentits a cada poble, existiria una història d'un drac terrible i un heroi valent. El bestiari de Catalunya és increïblement complet i divertit.

Seguim camí fins a la Pastora. Heike ha agafat el seu propi ritme després d'una valenta decisió de seguir endavant després de més de 30 km a les seves cames. Heike!! ets una crack! 

Campiona! amb un parell Heike

 
I jo faig un amunt, amunt i enganxo al grup de la cris a la casa nova de l'Obac. Un solet maquíssim, una gana terrible i uns entrepans... Què ha passat amb els entrepans, durs com pedres? Sort que des de l'organització han donat una ràpida explicació i disculpa. Segons la Cris, que ja havia fet aquesta marxa, no dóna explicació. Ella recorda uns avituallaments molt bons i aquest any són un pet! Com que sempre creiem en segones oportunitats! Rectificar és de savis i valents!!! Si parlar, en general, del bon tacte dels voluntaris envers els cansats caminadors.

A la Pastora i la casa nova de l'Obac

Arribem a Vacarisses, mític camí vermell. Que tot bon peregrí de Montserrat ha fet alguna vegada. Monistrol de Montserrat i a saludar a la Montse. Últims 5 km per la drecera dels tres quarts. Curiosament rep aquest nom molt explícit, ja que representa una inversió de temps de 3/4 en tornar a agafar el camí de les aigües fins al Monestir. En realitat, el camí "oficial", que és el camí de les aigües i aquest fan unió en un punt, una mica més dalt.

Ara si!! Arribada al Monestir de Montserrat!! I aquest simpàtic grup de cabretes que ens fan recepció com a espartanes greges! Amb aquesta sorpresa final!, encara faria 50 km més... és broma.  

cabretes meves

Tots anem arribant a destí. Satisfets i en bones condicions!

Així! cara de sorpresa per la foto!

Amún!! noies!! Això està fet!

Perfil del resultat final. Amb el seu pic més alt a la Mola.  Bona marxa i bona organització, en general, que ha sabut empatitzar amb el ritme una mica més lent dels caminadors, degut al terreny enfangat que hem trobat en aquesta edició.