Activas, ideólogas, incansables (a veces con ideas de bombero). Si no nos encuentras por aquí, búscanos en alta montaña!! Algunas hemos sido presidentas de la comunidad de vecinos, que también da prestigio. Esperamos que disfruteis con nuestro blog, tanto como nosotras disfrutamos creándolo. Por cierto! Encantadas de conocerte!

miércoles, 4 de julio de 2018

LA CARAMBOLA DE L'HOSPICI

Geocaching: La carambola de l'Hospici


El mapa geocacher

Vivim a l'època de la tecnologia, mirem on mirem, els dispositius electrònics formen part del nostre dia a dia: mòbils, consoles, tablets, gps,...
En aquesta sortida hem volgut treure profit d'aquesta invasió barrejant la natura, la cultura del nostre municipi, aquests petits aparells viciosos i, sobretot,  diversió en estat màxim.

*Què és el geocaching? 
És un joc mundial on els jugadors busquen i amaguen catxés (tota classe de contenidors) sobretot en llocs d'interès. Aquests amagatalls es registren a la pàgina oficial de  Geocaching  indicant les coordenades obtingudes a través d'un dispositiu GPS i una petita explicació de la zona a visitar. 

*Què són les coordenades?
Són una sèrie de números, obtinguts a través d'unes línies imaginàries dibuixades sobre la superfície del planeta Terra, en vertical (meridians, mesuren la longitud) i horitzontal (paral.lels, mesuren la latitud) per poder localitzar un punt exacte.

*Què és un dispositiu GPS?
El seu significat és Sistema de posició global i ens permet obtenir la posició exacta que volem saber mitjançant una xarxa de satèl.lits que hi han orbitant al voltant del planeta. Aquesta posició la sabem en forma de coordenades.

Doncs bé, sabent aquests punts clau, podem donar inici al nostre joc!!!

El punt de sortida el fem al parc de Can Serra de Vacarisses, on escalfem motors buscant un animaló una mica sospitós que ens explicarà les normes del joc.

Anna troba el Dinosaure

El Dinosure amaga en el seu interior una llista que reparteix a tots els assistents en tres grups. Cada grup té un parell de trossos de paper que formen un mapa, on hi han escrites unes coordenades. Agafem els dispositius i cada grup introdueix la sèrie numèrica que li pertany.
Caminem a través de la urbanització fins a començar a enfilar-nos per la muntanya. Els grups no triguen a separar-se. Ens trobem a la Serra de l'Hospici, la qual ens amaga raconets amb molta història.

Tots cap a la Serra de l'Hospici
Fent els corriols
Bones vistes de Montserrat

El GPS indica el punt al qual hi ha el catxé amagat, però a l'estar a la muntanya, no et marca el camí que has de seguir per arribar. El Dinosaure ha treballat molt aquella nit i a tots els encreuaments hi ha posat fites per indicar el camí correcte a seguir.

Tenim tres parades, tres tresors amagats, tres racons peculiars. Tots els grups passaran pels tres punts, però en diferent ordre.

Hostal de l'Hospici (41º35'23.2''N 1º53'17.0''E)
Restes de murs de pedra ens fan saber que anys enrera hi va haver un Mas, una casa o un hostal on poder fer parada. No es troba gairebé res d'informació sobre aquesta edificació.
Aquest és el primer punt on poder amagar un dels nostres catxés. Una pista? Mireu i busqueu bé, aquest catxé no pateix cap sequera.
Una vegada trobat, un nou tros de mapa ens dirigeix cap a les següents coordenades.

Grup 1 a l'Hostal de l'Hospici
Grup 2 cap a l'Hostal
Grup 3 signant el logbook

Font de l'Hospici (41°35'17.5"N 1°53'02.1"E) 
Zona d'aigua, i com a tal, zona de fonts. No molt lluny trobem aquesta preciosa font torrencial. Un preciós raconet que algú mima i manté polit. Un petit corriol que passa desapercebut, porta a una primera zona de descans amb una tauleta i seients de pedra. Quan dic de pedra, ho dic textualment, pedres ben grans que fan d'aquest espai una saleta ben acollidora. Una mica més endavant, la Font de l'Hospici.
Per a nosaltres el segon amagatall. La pista? A aquest no fa falta que el podin cada hivern.
Agafem el tros de mapa i a buscar les últimes coordenades.

La saleta
Trobat!!!
És aquí!!!

Puig de l'Hospici (41º35'00.2''N 1º53'21.5''E)
Ens trobem a una serra, així que hi ha d'haver el punt més alt. Al Puig de l'Hospici hi trobem un punt geodèsic, un altre enigma per desxifrar.
Què és un punt geodèsic? Doncs té molt a veure amb el joc que estem realitzant. Aquests punts formen part d'una xarxa de triangles que ens aporten coordenades exactes i ens indiquen l'altitud sobre el nivell del mar on es troben. El Puig de l'Hospici està situat a 518m.
Punt idoni d'amagatall pel nostre últim catxé. Vinga va, no falta que la demaneu. La pista és... On es troba el pi?

Puig de l'Hospici
Punt geodèsic
Buscant el catxé
Aaaaaah!! Estava aquí!!!

Acabat el joc i ben carregats de diversió, tornem al parc de Can Serra on familiars ens han preparat un bon avituallament per recuperar les forces perdudes.

(Per tenir una explicació més detallada dels racons de la Serra l'Hospici, us deixo l'enllaç del blog d'una de les nostres cabretes Edat Mitjana de Vacarisses)

Avituallament amb molt d'amor

Les cabretes exploradores!!

No dubteu en passar una bona estona entre natura i tecnologia, la carambola de l'Hospici us espera!!! 


Fonts de recerca:

viernes, 25 de mayo de 2018

Transequia 2017

TRANSÈQUIA 2017  

5 de març de 2017


Seguim temporada de caminades amb història medieval. Aquesta vegada saltem al S.XIV amb una bella caminada que té relació directa amb la Festa de la Misteriosa Llum manresana. Marxa obligada pels amants de les caminades, habitants del Bages i els seus voltants. No presenta cap dificultat i es pot fer perfectament amb nens petits. És un circuit gaire i plenament de vianants, excepcional en alguns trams que passes algunes carreteres. Donem sortida en diferents grups: Cris amb la seva parella i amics, Elena amb la seva filla, Mònica amb la seva filla i fill i uns amics, des de Balsareny, 24 km. Manolo i David en BTT de ruta llarga 51 km. Ruth, Heike, Facundo, Rosario, Àfrica i jo des de Sallent, 18 km. El recorregut original és una caminada popular que va des de Balsareny, passant per les mines Sallent, els horts de Sant Pedor i Sant Fruitós de Bages, fins l'estany artificial del Parc l'Agulla de Manresa. Tot i això tens les tres opcions de recorregut segons tirada i darrers anys s'han adaptat creant noves modalitats, BTT, carrera i handbike.




Fem una mica cultura: La seva creació com a caminada és de 1985 de la mà de la Jove Cambra internacional de Manresa, com a homenatge als valents treballadors que van fer possible la séquia. La història explica que el 1333 en endavant van ser uns anys de manca de pluja a la zona de Manresa. Aquesta condicionava les collites de cereals dels pobres camperols , que temien que no fos suficient per abastir a la ciutat i als respectius delmes que havien de pagar als senyors i bisbes. Amb conseqüències directes de fam, malalties i mort. La solució que van trobar els consellers de la ciutat va ser la de fer una séquia que portés aigua del Llobregat fins al terme de Manresa. El 1339 iniciaren la construcció de tan important projecte de la mà del mestre d'obres barceloní Guillem Catà. Per a fer-ho, calia el permís del rei, i recursos econòmics per a la realització de l'ambiciós projecte, parlem de 26 km en un desnivell de poc més de 10 m. A part d'impediments tècnics, la séquia va trobar oposició per part del bisbe de Vic que es negava a què passes pels seus dominis al municipi de Sallent, i els habitants de San Pedor que es van negar a pagar impostos per la seva construcció. Després d'un any de negociació el bisbe fa l'excomunió dels obrers i totes les persones que oposaven a la seva decisió de no realitzar la séquia. Malgrat tot, els obrers van continuant amb la seva construcció. El conflicte va continuar fins a la mort del bisbe el 1345, i es va poder solucionar amb el seu successor, que amb actitud més tolerant va acceptar les compensacions que li donaven a canvi del seu vistiplau. La tradició explica el final del conflicte gràcies al Misteri de la Miseriosa Llum que el bisbe oponent a la decisió de la séquia va contemplar: Una llum resplendent va arribar, provinent de la muntanya de Montserrat, fins a l'església del Carme, on va entrar per una finestra de la façana principal, al mateix temps que les campanes començaren a tocar soles. Un cop a dins es va situar sota la clau de volta de l'absis central dividint-se en tres rajos de llum (simbologia de la Santíssima Trinitat). Després, es van tornar a reunir en un de sol que sortí de l'església en direcció una altra vegada cap a Montserrat. L'explicació a aquest Misteri és que Déu es va posar a favor de la ciutat de Manresa i és per això que el bisbe va rectificar i acceptar el requeriment del poble, tot i que va morir abans de fer viable la seva rectificació de possat. El seu successor va córrer a donar solució al conflicte. La construcció de la séquia va arribar al seu fi el 1383 i avui dia encara aporta un gran cabal d'aigua a la ciutat de Manresa i la seva comarca.








El nivell organitzatiu és esplèndid i es noten els anys d'experiència en la gestió. També comentar que els últims anys els avituallaments els han fet tancats, així han mantingut un control més acorat dels participants inscrits. La tradicional botifarra a Balsareny, només començar... (Avui he tingut l'explicació a aquest fet que mai he entès) La botifarra és un oferiment del municipi de Balsareny i és per això que el donen en el seu terme. Així agafem força envers el quilòmetres venidors. Sallent la xocolata amb galetes, Sant Pedor sucs, Sant Fruitós iogurts de la mà de l'associació d'AMPANS i cigrons a l'arribar al parc. El servei d'autobús és constant per les diferents caminades i perfectament organitzat. Tot fent seguir el pausat camí de l'aigua, és sens dubte una passejada preciosa, amb un important valor paisatgístic i cultural del Bages.



 

Muntanyes russes Sant Vicenç de Castellet

 Muntanyes Russes de Sant Vicenç

 22/01/2017 
_______________________________________________________________


Una de les últimes excursions de la Laura ens va fer "dentetes"... Tot i que moltes de nosaltres ja coneixíem les espectaculars Roques Blaves de Esparreguera, mai haguéssim pensat que tant de la mà i a escala petita trobaríem aquesta meravella geològica al pati de casa!!I allà que hem anat. 




Tot sortim de Vacarisses, pugem per la urbanització de la farinera direcció al Vilar. Deixem a una banda el Castell de Castellbell i el Vilar (Castell Bellit). Castell Situat sobre un cerro molt proper a la població del Burés. Una preciosa edificació originàriament gòtica, documentat des del s. X i restaurat en segles posteriors.
Seguim la riera de Marganell fins al trencall del Serrat del Senyoret, on sortim a Sant Vicenç de castellet pel polígon industrial de les Vives. El nostre poble d'investigació geològic aquesta vegada! Pugem direcció a la pedrera i tenim com a punt de referència per la nostra descoberta, el castell de Castellet.

Aquest castell, desgraciadament, es troba en un estat molt ruïnós. Únicament queda la torre i alguns altres restos dispersos. Sota el cerro on està ubicat, hi ha les "muntanyes russes de Sant Vicenç"... i les hem trobat, les hem pujat, les hem baixat, les hem escalat!! Ara entenem el concepte de Muntanyes Russes donat de manera popular.








Però què és aquesta curiosa formació geològica? Semblen ser un conjunt de xaragalls o badlands, també anomenats farina de falla i segons ens ha explicat un senyor dit en termes generals i popular "capaços". Ens trobem un terreny d'unes 5 Ha, sense sòl i amb una vegetació molt pobra. Únicament podem diferenciar pins blancs. Un arbre, com sabem, que té la particularitat de créixer en les situacions més inversemblants i menys propícies per a la vida. Doncs aquestes margues blaves d'origen marí són corresponents al període Eocè de la Terra. I són el efecte de la tectònica de plaques d'aquella etapa de la terra. En aquest mateix període també es van formar els Alps i l'Himàlaia. Posteriorment arribarien les primeres glaciacions.








El resultat actual és la conseqüència de la coincidència d'un terreny pendent, d'un substrat de margues toves poc coherents i molt susceptibles a l'erosió de pluges intenses esporàdiques i, probablement també d'alguna acció humana inadequada. (No oblidem que tenim una pedrera al costat...) Així trobem un paisatge geològic de crestes i valls en un espai reduït que podrien ser representació a petita escala de les serralades i conques a escala continental.

Ampliant la nostra investigació, també sembla que trobem més àrees de margues blaves o grises aixaragallades com aquestes als municipis veïns de Castellgalí i de Marganell, entorn d'Igualada a la comarca d'Anoia i a la plana de Vic a l'Osona.

Una curiositat és el nom del barri del Raval de Sant Vicenç, La Farinera. Desconec si és efecte d'aquesta farina de falla que ocupa el terreny propé o és derivat d'altra terminologia més evident. No obstant és ben curiosa l'assimilació de termes.




Amb l'acumulació de dades al cap i l'acumulació de terrenys "trencacames" a les cames, tornem a la rotonda de Sant Vicenç on fem separació de circuits. Espe, Laura i Elena tornen cap al poble i jo continuo cap al poble de Castellgalí on he quedat amb la família.

Canal Sant Jeroni 2017

CANAL DE SANT JERONI -MONTSERRAT

Diumenge 5 de Febrer 2017
  • Santa Cecília -Canal de la llum (pujada)
  • Distància recorreguda: 1,83 quilòmetres
  • Altitud mín: 700 metres, màx: 891 metres
  • Desnivell acum. pujant: 262 metres, baixant: 168 metres
  • Temps de pujada: 46 minuts
  • Temps de baixada: 25 minuts

Sant Jeroni - pla de les taràntules - Monestir - Degotats - Santa Cecília


La proposta d'avui era fer cim a Sant Jeroni de Montserrat, que és el pic més alt de la muntanya a 1235 metres. Tot i que és un camí que amb certa traça i agilitat es pot fer en la majoria de trams, també pot ser una canal durilla. Especialment per la forta pendent i per l'existència d'alguns trams amb molta graveta que et fa relliscar fàcilment, si no vas assegurant els passos. Té una distància de 1.83 quilòmetres des de la font de la Teula, en els quals salvem aprox. 65o metres des de Santa Cecília fins a dalt. Avui també hem tingut el condicionant de vents forts que han fet de l'ascensió una situació una mica més difícil. Una constant atenció a les possibles pedres atacants que la muntanya ens anava llençant, a més, el vent tronador, que si més no, feia a tots els sentits estar a l'aguait més que mai.
Sortim de l'antiga abadia benedictina de Santa Cecília (678m), travessem la carretera i pugem pel camí de l'Arrel que tenim al davant, direcció Can Maçana. En res ja ens trobem davant de la Canal de St. Jeroni, per on pujarem.



La canal de la Llum rep aquest nom per ser el canal conformat pels pòsters de llum o torres elèctriques i són evidents tot el camí. Tant a la primera part més rocosa (si fem de pujada), com a la segona més camí sinuós de corriol negra, arrels i vegetació, les referències són aquests gegants de ferro.
La primera grimpada a peu de la font de la Teula és una cadena auxiliar... hem tingut de tots colors per fer amunt, quan a mig pujar un amable senyor ens diu a peu de cadena: - El camí bo és per aquí!! Casundena! resulta que té una drecera!!! Amb cara de lluç! agafem la drecera planera... La Ruth ha vist, especialment, el cel en veure el camí "bo". Gairebé es deixa els pantalons... al voler fer l'spiderman... res més dir...


Ara comença la part divertida. Fem amunt el camí paral·lel a la canal fins que arriba al seu fi. És el moment que tornem per l'esquerra a agafar la canal. Continuem pels blocs de pedra fent amunt dins d'ella. Ben aviat trobem el passamà de cadena a la roca que facilita aquest tram. Hem vist el senyal de la via Ferrada de la Teresina a terra (segurament caigut). Nosaltres seguim pujant canal amunt i ara trobem amb una escala molt ben "parida". Abans era un tauló de fusta.
Un cop arribem a la torre elèctrica (impressionants vistes que val la pena parar a gaudir) hem d'estar atentes, ja que de seguida comença el corriol més frondós, a l'esquerra. La primera vegada que l'Elena i jo vam anar, encara ens ho vam passar de llarg i de poc no fem sant Jeroni tota pel canal de pedra, fent la cabra a lo "pro". Què som burres! Aquesta vegada ho hem fet molt bé. I ara tot és camí sinuós amb pendent fins al coll que hi ha al capdamunt de la canal.





Un cop d'alt, anem a saludar al Moro (També anomenada Roca de Migdia)! Agafem l'esquerra en direcció al mirador del Moro (On hi ha l'antena de telecomunicacions). Les vistes de les agulles i de la muntanya, des d'aquest mirador, són impressionants. Aquesta agulla, cap de Moro, té la rellevància de ser la primera de la qual tenim constància escrita d'una escalada duta a terme a la muntanya.


Tornem direcció a Sant Jeroni, passem davant l'ermita del mateix nom, i en un parell de minuts ja hem fet cim. Aquesta vegada l'Àfrica i jo ens hem quedat a pocs metres, a les escales. El fred ha pogut amb la meva petita i hem decidit iniciar la tornada. 



L'Elena, la Ruth i la Laura han estat més valentes i cap al cim comarcal del Bages i l'Anoia! Foto de rigor i cap a casa!
 

Marató Vies Verdes Girona 2017

Marató Vies Verdes Girona 2017

Marató vies Verdes Girona -Platja d'Aro. 2017
42km -Girona - Plaça de la Independència
30km - Cassà de la Selva - Rambla Onze de Setembre (Ajuntament de Cassà)
21km - Llagostera - Carrer del Carrilet (CAP de Llagostera)
10km - Pavelló d'Esports de Santa Cristina d'Aro

Fantàstica Marató!! Felicitats a tot l'equip que l'ha fet possible!! Un cop més reafirmem que les curses "petites" i familiars són les millors. I dic petites dins d'un context metafòric. Ja que, increïble, el desplagué i logística que això implica. Només per aquesta uns 200 voluntaris + serveis contractats. Una obra magna!!

I magnífica atenció als avituallaments. Voluntaris entregats al màxim. Grans i canalla!! Productes naturals, encert total. Fruita, fruita deshidratada, fruits secs i begudes isotòniques de qualitat. Res de porqueries químiques constans a altes maratons. Fastigosos gels...
Serveis. Impecables en tot moment i molt ben organitzats. A més dels habituals acostumats, guardarropia, servei fisio, dutxes... esmorzar i pàrquing gratuït! Dos serveis plus, que van molt, molt bé i agraïm. Per tot això, una marató de 10!


La Cris i la Ceci, aquesta vegada no ens han pogut acompanyar. Tot i ser-hi inscrites. Cris va sortir d'una forta grip amb complicacions recentment, i Ceci lesionada. Vam sentir molt la seva falta a tota la cursa i en tot moment estavan a la nostra ment i cor. No obstant totes portàvem un trosset d'elles ... La laura va tenir una idea molt maca!!! Els seus noms a les nostres "maques" ungles liles!!! Com a corredores sabem com és de difícil prendre una decisió en aquest moment. Mentre una part de tu et diu "va" l'altre en proclama paciència! Sàvies decisions i segurament molt encertades. Cris, Ceci! el vostre cul a la següent sense falta!!!



Laura i Elena en la seva primera Marató. Ruth, Espe i Càrol la segona. En tots els casos, aprenents en el tema i no seran pas les últimes que farem. Hem gaudit i patit cada quilòmetre que anàvem avançant. Però sembla que els entrenos que hem anat fem, han sigut bons i totes l'hem acabat en perfectes condicions.



Aquesta marató ens la va recomanar la Cris pel seu fantàstic recorregut. I és ben encertat. La Ruta del Carrilet està dividida en dos trams: OLOT -GIRONA 1883 - 1969 (Ruta I) I GIRONA - SANT FELIU DE GUÍXOLS 1892- 1969 (Ruta II). La Marató Vies verdes forma part de la Ruta II i segueix part del camí de l'antic tren de via estreta de Girona. És un recorregut en línia que va de la muntanya al mar, sortint de la ciutat de Girona fins al municipi de Platja d'Aro. Passant pels municipis de Quart, Llambilles, Cassà de la Selva, Llagostera, Sant Cristina d'Aro i arribada a Castell. Platja d'Aro.

Conjuntament amb la distància de marató es combinen altres proves (10K, 21K i 30K). Fet que fa espai de festa esportiva a molts i variats nivells. Tot el recorregut és un combinat de suau pendent i corbes obertes. Amb una pic màxim de 140 mts, als 25 km entre Llagostera i Santa Cristina. Pista ampla de terra 80% i trams d'asfalt 20%. I trobem un marcatge curiós. Que inicialment et fa ballar el cap envers els quilòmetres portats i pendents. El marcatge és una seqüència de quilòmetres pendents: Falten 21 km, Falten 20 km, Falten 19 km... Inicialment et desorienta subtilment, però li trobes encant cap a mitja cursa. El fet de combinar tantes proves en un mateix recorregut obliga a fer-ho d'aquesta manera. El bon corredor adapta cames i cap a tot!!

Tot sortint de Girona acompanyem les aigües del riu Onyar. Inicialment, per la depressió tectònica de la Selva, passant per Quart, Llambilles, Cassà de la Selva fins a Llagostera. Un territori enfonsat a favor de les falles. Els sediments d'aquestes falles es van anar posant al fons i d'aquí aquest terreny pla. La seva morfologia donar lloc a terrenys fèrtils, d'aquí el seu tapís de combinació mosaica de verd, terra, pins, encines, cultius de cereals, blat i fruitals.
Arribem a Quart. Preciós poble amb una llarga història d'artesania de la terrissa datada des de l'edat mitjana. Quan un grup d'artesans s'establiren en aquesta zona, rica en terres argiloses, per desenvolupar la seva labor. Seguim fins a Llambilles, un petit poblet molt bonic que com molts altres pobles del voltant vivia de l'explotació del suro. Arribem a Cassà de la Selva. El poble del suro per excel·lència. Una curiosa rotonda en mig de la C25 ens ho fa saber. Ara si fem mitja, quilòmetre 21, Llagostera.


Continuem camí paral·lels a la C-35 i la C-65. Destaquem l'impressionant tram d'arbres d'eucaliptus que sembles entrar en un bosc paral·lel allunyat dels quilòmetres portats a les cames. A santa Cristina d'Aro (quilòmetre 32 aprox.) sembla que ja sents olor a mar. El cervell et comença a enganyar per tal continuis endavant. I ara si! toca codolar la baixada . Amb un senyorial recorregut a tocar de ma,r entrem a la zona de meta i donem pas a el que és indescriptible amb paraules i que només sent qui ho ha viscut. Ets finisher! Ets maratonià!!!
 


 

Punk Trail Pont Vilomara 2016

PUNK TRAIL PONT DE VILOMARA 2016


La primera punktrail de les supermamis. I podem donar desenllaç a aquest preàmbul de crònica... passem del nus... hi hauran moltes més!!!! Laura, Espe i una servidora, donem fe que això no s'acaba aquí. Volem més!


Dins d' una meravella de terra com és Sant Llorenç de Munt i l'Obac, però dins literalment. En aquest moment sóc incapaç de realitzar punt per punt una descripció sistemàtica de camins, corriols, dreceres, fangades, trenca-cames, rieres i més rieres per les quals ens han fet passar. 


Aquest grup de punkaires, dels que ens hem enamorat, grup d'animals aficionats a corre (i dic aficionats com elogi, jo també ho sóc)! ja poden presumir de conèixer els seus dominis i filar prim a l'hora de dissenyar el recorregut. Pujades dures i llargues, així com trams de baixada ultra tècnics, per fer-los amb un parell!!! I sorpreses, si et fan passar un rierol i penses, mira que macos són aquesta tropa... encara l'hauràs de passar, dues, tres, quatre i fins a cinc vegades més. 


Com a bones fèmines que som l'Espe i jo fèiem un sabates-mitjons fora cada cop. La Laura, que els té més pelats que nosaltres, la tercera va pensar que total, les sabates ja anaven mujades de tanta fangada que havíem menjat, així doncs peus de cigrons i a rentar sabates.
Recomanació "mamis" un parell o dos de mitjons de recanvi i tovalloleta de toilet ;), no van malament (recordeu, som mamis)!

Les vistes són fotos d'alta definició. Poder mirar el Bages des d'aquests cims és un privilegi digne de fer menció. I curses com aquestes que no són competitives, en les quals no estàs pendent del rellotge, et pots permetre sense cap pressió parar i contemplar. Això és més que un plus, per una carrera dura i bonica com aquesta. Una combinació difícil de trobar en altres tipus de trails que decanten cap al costat passeig o ritme de petar cull.






Els avituallaments, una festa!!!! Els voluntaris que hi formen aquest col·lectiu tenen un 10! Ben guanyat. Per la paciència, l'empatia i la gresca que aporten als mig morts punks que anem arribant. Ens hem trobat un ambient de bogeria en aparença, però un control increïble a l´hora d'omplir gots, plats, prepara fruita, mantenir fredes les birres als bassals... una logística, només de grans caps.




Poder decidir el recorregut a fer, llarg o curt, és un descans físic i mental. Entre d'altres perquè si et diuen que és de 15 km segurament acabaràs fent 19 o 20 km. No vull pensar la que deien era de 30. Per sort i amb bon seny els últims quilòmetres fins al pont eren de baixada, una baixada tècnica i empedregada, però baixada.

I la millor!!, el fet de ser curses sol·lidàries. Es nota aquest caliu des del primer moment. Increïble comportament dels punks envers el banc d'aliments. Taules i taules plenes. I tot per associacions locals. Un circuit molt ben tancant que t'enganxa i és transparent.

Res més! la punk ens ha entrat a vena directa! i aquesta energia que hem tingut el plaer i la sort de rebre, la volem transmetre a tothom que ens vulgui llegir, però sobretot a les nostres grans supermamis.


Comentaris (antic blog):

Postado por Laura lun, noviembre 28, 2016 10:00:55
I tornarem! I tant que tornarem! I serem més i amb més ganes! Gran organització, recurregut per totes les crestes de la zona, corriols impressionants i que dir de la gent...tant els organitzadors, els col.laboradors com els runners punkeros...molt bona gent! Ens hem quedat amb ganes de més i més!
Postado por Moisès lun, noviembre 28, 2016 05:41:35
Nomes dir... Moltes i moltes gràcies per haver vingut i colaborar amb el nostre Banc d'aliments, si a mes a mes heu pogut disfrutar de la nostre Terra, (rieres incloses XD) us esperem l'any vinent, encara que vingueu de part del Fermin heheheheh, de veritat moltes gràcies guapes!!!