Activas, ideólogas, incansables (a veces con ideas de bombero). Si no nos encuentras por aquí, búscanos en alta montaña!! Algunas hemos sido presidentas de la comunidad de vecinos, que también da prestigio. Esperamos que disfruteis con nuestro blog, tanto como nosotras disfrutamos creándolo. Por cierto! Encantadas de conocerte!

lunes, 26 de junio de 2017

Camí dels Contrabandistes

Camí dels Contrabandistes

Castellar de n'Hug - Osséja


Des de ben petita "l'home del sac" havia representat una espècie d'espectre de la por. Un senyor que voltava pels camins amb la cruenta intenció d'agafar nens perduts, ficar-los al sac i portar-los vés a saber on. Un personatge característic de la cultura popular a reu del món i estereotip d'éssers per fer por a les criatures.

Vet aquí que en temps de postguerra civil, si que va existir l'home del sac, o els homes del sac. Però aquests lluny de voler agafar nens, les seves històries eren molt diferents. Possiblement més properes a necessitats, situacions tristes i en molts casos dramàtiques. Llegendes d'homes dolents o perillosos van ser ben aprofitades per fer fora els nassos dels curiosos als voltants, segurament amanit d'un bon repertori del bestiari català.

Certament, els paquetaires que havien de passar la frontera ho feien per sobreviure. Un ofici, en molts casos difícil. I parlo de difícil, per no dir, perillós, ja que els nervis, la por, la presa de decisions o poder ser delatat en qualsevol moment, envoltava aquesta tasca d'un misteri i secretisme que amb tota certesa donaria per fer un best seller d'Stephen King.

Doncs, aquest és el nostre granet per mitificar aquest estil de vida. Un petit impuls a la memòria dels qui es van guanyar la vida a por de perdre-la, combinant aquest i d'altres oficis, en un temps molt difícil.

El camí definit per la marxa és un, dels segurament molts que hi va haver. Per tal no podem dir el "camí dels contrabandistes" podem parlar d'una xarxa de camins, que amb molta guaita devien transitar amb sigil, a les nits més fosques, Pirineus amunt i a baix.

Però l'anual marxa o ruta dels Contrabandistes, organitzada alternativament entre Castellar de n'Hug i Osseja, és un tastet de què devien ser aquestes aventures.

Cada any canvia la direcció de sortida, i permet crear joc a la realitat de tràfec entre aquests pobles agermanats, per sempre, per la història i les difícils realitats humanes.


Aquest any ens ha tocat sortir de Castellar de n'Hug, amb uns 23 km per endavant i uns desnivells de 925m en positiu i 1.015 negatius. No és una marxa massificada, fet que fa enriquidora la ruta. No imagino pas fer aquesta travessa amb 500 persones per l'Alta Cerdanya, si més no, seria molt poc creïble. És per això, que realment sigui una ruta familiar i amb un tracte molt agraït per part de tots els voluntaris, per tots dos costats.
Cap a la Font dels Torrents

Donem inici des d'un dels carrerons dels preciós poble de Castellar de n'Hug, i seguin les marques blaves fem amunt, tot passant pel petit barri de l'Erola que ens dóna sortida a la pista. Aquest any ens fan saludar La cova de la Tuta. Un nom curiós i redundant, ja que Tuta (DIEC2) vol dir cau o cova que es fa servir de refugi, així doncs anem a saludar a la "cova de la cova", sona divertit. El desús del ric vocabulari català té aquestes coses.

Interior de la cova

Un bon parell de fons no tractades ens recorden el que déu ser viure amb aquest fortuny de natura al pati de casa. Embadalides fem amunt cap al primer control de pas al Coll de la Creueta.


Intuïtivament seguim pels desnivells "trencacames" de les esplanades verdes, amb baixos matolls i petits pins negres característics a l'Alta Cerdanya. Arribem al Pla d'Anyella, segon control, tot passant entre vaques, que tranquil·lament fan la seva i miren amb curiositat, però amb un posat indiferent als caminants, que fem ulls de torero... no ens vinguin a saludar massa efusives.

Pla d'Anyella


Antic Pluviòmetre


 Ara toca afinar l'ull per seguir el camí. M'encanten aquestes travesses on les marques són prou per mantenir alerta al caminant, però suficients. Qualsevol dia les pedres empastifades de pintura d'altres marxes faran la seva pròpia revolta "Ass. Pedres pintades fins als pedrots".

I fent muntanya, en un no res, passem la Collada de Tosses i arribem al tercer control a les Colladetes. En aquest punt trobem molt a la vora del que va ser part de la línia "P". L'Organització defensiva del Pirineu. Por als maquis, por als invasors del bàndol guanyador de la segona guerra mundial, por, por ... Tota una "burrada" d'obra militar defensiva. Búnquers que van quedar a mig acabar i volien fer de frontera-fortificació a tot allò que simbolitzes una possible amenaça pel règim dictatorial.


Antiga caserna militar
Entrada als bunkers


Ara ja quasi som a terra francesa. Enfilem pel pla de la Bassa, el pla de L'Orri de Dalt fins al coll de la Creu Meians a uns 2000 m. Aquest punt ens limita la fictícia línia que fa de frontera entre el territori francès i català i forma part del Gr 11. Aquest llarg recorregut, que va de la mar Cantàbrica (Golf de Biscaia) a l'Oest fins a la mar Mediterrània (Cap de Creus) a l'Est, té una mica més de 400 km, i també es conegut com la Senda Pirinenca.

Creu Meians. Sense comentaris als "grafities"

En aquest punt, el bestia pastura, vaques i cavalls. Aquesta preciosa imatge ens transportat màgicament a altres temps i no sé per què em fa pensar en aquella cançó del gran Serrat.
De un mundo raro.

Tota una filferrada entre la vaca i jo
Cavalls en llibertat

Dient a deu als pensaments, ens endinsem en un espai d'arbres i branques trencades pels mateixos animals en fer pas per aquest indret. El camí es transforma en petites pujades i baixades molt portables, un sotabosc amb petits rierols i torrents, olor d'humit i sensació frescor. Som a l'últim control al Coll de Prades. Des d'aquest punt, tot és baixada per la Serra dels Lladres, fins al nostre destí. Quin nom més encertat, Serra dels Lladres. Segurament bons assaltadors feien de les seves en aquests indrets, on amagar-se entre la vegetació devia formar part de l'espectacle.
 
Al replà de la Serra ens trobem aquest preciós centre de adreçament i gairebé toquem amb les mans el carismàtic i bonic poble d'Osseja.
Taulell d'Orientació

Un cop arribats al poble, les cases de pedra i teules de pissarra ens saluden. Osseja un poblet molt bonic a peus del Puigmal i al cor del Parc Natural dels Pirineus Catalans, amb uns 1500 habitants. I de segur, un poble que déu mantenir entre les seves cases de pedra més antigues, discretament històries i secrets d'exiliats de la guerra civil espanyola.

A la plaça principal donem per acabada la travessa i novament, els fantàstics i fantàstiques voluntàries ens donen una entranyable rebuda.
Plaça principal

En aquesta marxa hem tingut la magnífica companyia d'un gosset que, ens vam adonar després, s'havia escapat joiós darrere els caminadors i des de la sortida ens va acompanyar fins a Osseja, com un gran campió, i quedant en primera posició, què no li hem de treure gens de mèrit.
Increpant les vaques el trapella

També hem fet una bona colla de nous amics, caminadors, corredors i tots amb històries personals molt divertides, que només aquests magnífics moments, on la marxa engresca a la xerrada disfrutes amb goig.


Conte contat i acabat! l'any que ve us ho explicarem a l'inrevés.

Fonts consultades:

- Plànols entregats a la sortida per part de l'organització
- Imatges pròpies de Runningsupermamis.
 



2 comentarios: